Crisi a MobuzzTV

MobuzzTV és un canal de televisió multiplataforma que fins fa dos dies produïa diàriament, de dilluns a divendres, programes aproximadament de 5 a 6 minuts amb un ampli ventall de temes relacionats amb la tecnologia, l’actualitat, les tendències, l’entreteniment... I a més, disponible en varis idiomes com el castellà, l’anglès i el francès.

Mobuuzz parlava, bàsicament, de notícies relacionades amb les tecnologies i Internet, que normalment no apareixen en els mitjans tradicionals. L’estil de les presentadores era irònic i divertit, i el contingut dels vídeos es publicava sota la llicència Creative Commons.

Els programes que es podien trobar en aquest canal de televisió pensat exclusivament per Internet eren: LaDosisDiaria, en castellà i presentat per Iria Gallardo; elNoticiero, presentat per Javier Capitán y Miriam Reyes; elPuntoGilton, presentat per Ana del Arco; i un parell més que es trobaven en anglès i francès.

I perquè parlo en passat de MobuzzTV?

MobuzzTV S.L es va fundar l’any 2004 a Madrid per Anil de Mello i tot i que s’ha convertit en un dels VideoBlogs més importants a nivell internacional (és vist a 180 països) aquests darreres mesos ha tingut problemes de liquidació que han creat una gran polèmica i debat entre els seus consumidors i no consumidors, ja que l’empresa ha demanat als seus usuaris donacions per a tirar endavant aquest projecte de televisió per Internet, fet molt criticat per alguns.

M’explico.

A principis de novembre, l’equip de Mobuzz elabora un vídeo explicant la seva situació i demanant ajuda als usuaris per tal de seguir endavant. Segons declaren, la crisi ha provocat que algunes campanyes de publicitat s’hagin aplaçat i que alguns inversors hagin demanat temps a l’empresa per prendre decisions. Davant la falta de finançament, la companyia no pot suportar els costos i demanen als consumidors que els ajudin a aconseguir els diners necessaris per a continuar el projecte durant tres mesos mes: 120.000 euros abans del 9 de novembre.



Tot i les aportacions realitzades per milers d’usuaris (han aconseguit recaptar 35.000€), la iniciativa ha estat durament criticada per molts bloggers: “los modelos de negocio no se apuntalan con dontativos. Simplemente funcionan o no funcionan”, “resulta hasta surrealista el reconocimiento implícito de su fracaso...”, “¿Para qué más dinero? ¿Para seguir escapando hacia delante? Es el modelo de negocio 2.0: crecer sin un plan de rentabilidad hasta conseguir que una de las majors te compre (Flickr, Youtube...). Pero dada la conyuntura cada vez resulta más difícil engatusar... corren malos tiempos para los vendedores de humo”, “Penosa petición, si no sabemos “monetizar” la atención, ¿por qué lo llamamos economía? Derrochamos imaginación para inventar contenidos, pero bastante menos para rentabilizarlos. Si una empresa no es capaz de sostenerse en sus clientes, lo mejor es echar el cierre”, “que no pidan donativos, que pidan inversores. Si no tienen capital que pidan a la propia comunicadad de espectadores que se conviertan también en inversora, pero no a fondo perdido, sino a cambio de una participación en ese futuro negocio”, etc.

Finalment, tot i que en un primer moment semblava que gràcies a les aportacions Mobuzz seguiria emetent per Internet, l’empresa anunciava el passat 25 de novembre el seu tancament. A la pàgina web podem llegir el comunicat del seu comiat.

Penso que el tancament de Mobuzz és un cop dur per a la indústria d’Internet a Espanya, però tot i així, no comparteixo l’actitud de l’empresa en aquest cas. Crec que es tracta d’un projecte ambiciós i innovador, però hi ha moltes empreses i persones que es troben en crisi i que també han de demanar diners i anar als bancs a retornar amb interessos els diners prestats.

És original la forma de demanar ajuda, han tingut vista i han sigut creatius. Però penso que, precisament, on els hi ha faltat vista és a l’hora de dissenyar el seu model de negoci.

Espero que es tracti tant sols d’un tancament provisional i que estudiïn la forma de poder tornar a incorporar-se amb un projecte més sòlid i factible.

QVMT: d’Internet a la Televisió, i no al revés com de costum

“Qué vida más triste” és una sèrie d’humor espanyola creada per Nacho del Agua i Rubén Ontiveros. Es tracta d’una sèrie online en la que Rubén Ontiveros fa de guionista i director.

Les històries de “Qué vida más triste” giren entorn d’un grup d’amics que expliquen les seves experiències. Borja Pérez explica la seva vida davant de càmara acompanyat de la seva nòvia Núria Herrera i el seu millor amic Joseba Caballero. Borja és el personatge principal de la sèrie i treballa portant una grua, el seu grup de música preferit és Turbonegro i el seu actor preferit, Bruce Willis. Quan parla a càmara des de la seva habitació sempre veiem el mateix cobrellit, que té des de la primera temporada, i el trobem jugant a la Play o llegint FHM. Josebas, el millor amic de Borja, és el marit de Izaskun, que odia a Borja profundament; odi que li és recíproc. I finalment trobem a la Núria, la novia de Borja, i a la Laura, la ex del protagonista.

Rubén Ontiveros publicava cada diumenge un capítol nou de QVMT en la seva pàgina web, explicant en clau d’humor les batalletes dels personatges. El primer capítol es va emetre el 27 de març del 2005 i actualment ja compten amb 3 temporades, la primera amb 54 capítols, la segona amb 40 i la tercera 12, tots ells amb una durada de 2 a 6 minuts. A principis del 2008, la pàgina web de Rubén Ontiveros va rebre més de 2 milions de visites.

Així que en vista de l’èxit, va començar a córrer el rumor que la sèrie passaria a transmetre’s per televisió.

Des del passat més d’octubre, el rumor s’ha convertit en fet i ara podem veure la sèrie a La Sexta. Segons Rubén Ontiveros, La Sexta ha sigut la cadena escollida per a l’adaptació perquè, després de rebre varies ofertes per part d’altres cadenes, aquesta és l’única que els permetia mantenir el format, el to i els actors. A continuació podeu veure el vídeo promocional de la sèrie per televisió.

Encara està per veure l’èxit d’aquest experiment, ja que, que una sèrie triomfi a Internet no vol dir que hagi de triomfar en televisió. Però tot i el resultat, el que cal destacar és el fet que una sèrie online hagi aconseguit tenir tants seguidors i espectadors que les cadenes de televisió s’hagin plantejat comprar-la per aconseguir audiències elevades en els seus canals.

Us deixo amb un capítol de la sèrie, de Youtube, i per als que us agradi i en vulgueu veure més, entreu a la pàgina web de Qué Vida Más Triste i allà trobareu capítols penjats els diumenges de les tres temporades.

Marketing Directe de Caja Madrid

Caja Madrid va llençar el mes de juny uns fons d’inversió que s’adaptaven totalment a la personalitat de cada inversor. Per primera vegada, l’empresa va donar un nom no tècnic a un producte inversor i els nous fons van ser batejats com “Fondos Soy Así”, destacant l’adaptació del producte a la personalitat del client.

Basant la campanya en el Màrketing Directe i per transmetre “en viu” i empíricament aquesta personalització, 100.000 persones van rebre un test grafològic real i personalitzat.

Cada client havia d’escriure, en l’espai en blanc, la frase: “Hola me llamo... (el seu nom) y soy así”.

Un cop escrit, el client retirava la peça interior i descobria que la frase amb el seu nom que acabava d’escriure ja estava escrita amb 15 estils caligràfics diferents.

Cada versió portava un anàlisi caligràfic realitzat per calígrafs oficials. El client havia de buscar la caligrafia que més s’assemblava a la seva i al trobar-la descobria les seves característiques grafològiques. D'aquesta manera, i amb la descripció de personalitat que apareixia, el client podia saber quin dels tres tipus de fons d'inversió que componien la gamma "Fondos Soy Así" es corresponia millor amb el seu perfil.

A l’interior del test grafològic, el client trobava tota la informació necessària per a contractar els “Fondos Soy Así”. Aquí és on s'explicaven les característiques dels fons "Soy Así Cauto", "Soy Así Flexible" i el "Soy Así Dinámico", que es gestionen en funció dels objectius i preferències d'inversió de cada client.


El resultat final d’aquesta campanya basada en Marketing Directe va ser que Caja Madrid va aconseguir captar més de 235 milions d’euros, un 147% sobre l’objectiu. A més, va guanyar el Sol d’Or al Festival Iberoamericà de la Comunicació Publicitària “El Sol” en la categoria de Marketing Directe.

A la pàgina web de l'agència que va portar a terme aquesta campanya, Shackleton, hi ha més informació i un vídeo on s'explica tot el que es va realitzar per a fer publicitat dels nous fons d'inversió de Caja Madrid.

Considero que es tracta d'una campanya molt creativa i original.

Els 10 virals més populars de Youtube

The Viral Factory, una empresa de marketing viral, va realitzar un llistat dels virals més vistos de tota la història, entre els quals s’inclouen algunes campanyes seves, al 2006. La notícia va aparèixer al programa Countdown, de la NBC. A continuació us presento el llistat amb els seus corresponents vídeos de Youtube i el nombre de visualitzacions.

1. Star Wars Kid amb 900 milions de visualitzacions.

2. Numa Numa amb 700 milions de visualitzacions.

3. One night in Paris amb 400 milions de visualitzacions. Es tractava d’un anunci d’hamburgueses Carl’s Jr.

4. Kylie Minogue: Agent Provocateus amb 360 milions de visualitzacions. Es tractava d’un anunci de llenceria protagonitzat per l’actriu i cantant australiana.

5. L’explosió de la balena amb 350 milions de visualitzacions. Aquest va ser un fet real que es va produir el 12 de novembre del 1970 i que anys més tard, s’ha penjat la gravació a Youtube.

6. La lluita per al salmó de John West amb 300 milions de vistualitzacions. Es tractava d’un anunci que intentava explicar com ho feien els de John West per portar els millors salmons.

7. Trojan Games amb 300 milions de visualitzacions. Es tractava d’una campanya publicitària per a una marca de preservatius que va fer la pròpia empresa que ha elaborar aquest ranking: The Viral Factory.

8. Kollaboration 2001 amb 200 milions de visualitzacions. Kollaboration és un esdeveniment anual que pretén mostrar els millors talents dels Estats Units, del Canadà i de les comunitats asiàtiques. L’actuació de David Elsewhere d’aquest any va ser una autèntica bomba i l’ha portat a participar en pel·lícules, anuncis i shows de televisió.

9. AfroNinja amb 80 milions de visualitzacions.

10. The Shining Redux amb 50 milions de visualitzacions.

Dels 10 virals, només 4 són de campanyes publicitàries. Així doncs, estar clar que viral i màrqueting viral són coses diferents i que cal distingir-les.

Una primera aproximació a Eyeblaster

Eyeblaster és el líder global en tecnologia i serveis de màrqueting digital integrat. Actua en un dels mercats de creixement més ràpid que existeixen actualment: el del màrqueting interactiu. El seu paquet de productes, potent però a la vegada fàcil d’utilitzar, permet la creació i la gestió de comunicacions interactives amb uns resultats significatius.

Es tracta d’un proveïdor de suports multimedia per a publicitat online que proporciona la tecnologia adserver per a distribuir creativitats gràfiques. El seu valor principal resideix en la gestió de banners richmedia i vídeos en els llocs web escollits per les diferents empreses per portar a terme la seva campanya de publicitat online.

Eyeblaster ajuda als seus clients a crear, planificar i fer el seguiment de campanyes de publicitat online. Té la seva seu a Nova York i compta amb 23 oficines repartides en 5 continents. Ofereix innovacions digitals des del 1999, gaudeix d’una alta rentabilitat des de principis de 2002 i segueix creixent gràcies a un equip format per experts en publicitat, màrqueting i software que, juntament amb un equip tècnic professional, estant canviant les regles de participació online. I és que Eyeblaster ofereix les eines necessàries per a gestionar campanyes interactives i la capacitat de fer-ho arreu del món i en tot el panorama digital.

Per a més informació, consulteu la seva web.

Campanya Viral de Levi's

Fa uns mesos Levi’s va iniciar una nova campanya de màrqueting anomenada “Live Unbuttoned”. Es tracta d’una campanya a nivell mundial que pretén donar a conèixer el nou aspecte homogeneïtzat dels texans bàsics de la marca: els 501.

Ignorava que existís diferència entre el disseny dels 501 en els 110 països que es venen, i tot i que el president de Levi’s assenyala aquesta homogenització com una decisió d’enviar al mercat mundial una senyal idèntica d’imatge de marca, em pregunto si la situació de crisi econòmica que estem vivint té alguna cosa a veure, ja que evidentment s’estalvien una bona quantitat de diners en el moment en que es posen a vendre un mateix model, en serie i per tots els països.

Però el que importa en aquest cas és com la marca dóna a conèixer el seu nou producte. Levi’s llença una campanya de vídeos virals per a promocionar els seus texans amb botons en comptes de amb cremallera, i per aquells que encara dubten de l’ús dels vídeos virals com a part d’una estratègia de màrqueting, aquí teniu un bon exemple per deixar de fer-ho, ja que aquest vídeo va aconseguir 2,5 milions de visites a Youtube en només una setmana:

A més a més, l’empresa ha creat una web en la que els usuaris poden escollir un personatge (que apareixerà en la bragueta d’uns pantalons cordats amb botons), personalitzar el missatge que volen que diguin els personatges (peculiars, per cert) i enviar l’animació als seus amics i familiars. Està bé, però es tracta d’una viralitat que em recorda a la campanya dels Elfos del passat Nadal (aquella que podies col·locar la teva fotografia a la cara d’uns Elfos que ballaven).

Tornant a la campanya de vídeos viral, trobem varis exemples que anuncien aquesta homogeneïtzació. Els penjo a continuació.

Només afegir que l’agència responsable d’aquesta publicitat és Cutwater.

Pastas Gallo i el seu abecedari incomplet

Remenant per Internet, fa cosa d’uns dies vaig descobrir un cas que se’m va passar per alt ara fa un any. Es tracta, precisament, d’un d’aquells casos que la Web 2.0 fa possible gràcies a la participació i a l'efecte amplificador de les xarxes socials.

Potser algú de vosaltres s’ha plantejat alguna vegada si la Sopa de Lletres de Pastas Gallo conté tot l’abecedari. Alguns us ho haureu plantejat, altres no. I segurament aquells que us ho hagueu plantejat (i fins i tot comprovat) tampoc li haureu donat més importància a l’assumpte. Doncs un jove informàtic de 29 anys de Barcelona no només es va plantejar aquest gran dubte existencial, sinó que després de comprovar que a la Sopa de Lletres hi faltaven la U, la W i la Ñ, va enviar una carta de queixa a Pastas Gallo, va fer un escrit a Menéame i va crear un blog per donar a conèixer el seu descobriment: “Me faltan letras”.

Es va començar a expandir aquest fenomen per la xarxa i es veien nombroses mostres de recolzament a la campanya en busca d’un nou Sant Grial. D’aquestes accions se’n van fer eco els mitjans de comunicació (20minutos, Onda Cero, La Cadena Ser, blogs...) i com més en parlaven uns mitjans, més n’acaben parlant d’altres (la Cope, El Mundo, La Vanguardia...).

La responsable de comunicació de Pastas Gallo va posar-se en contacte amb l’Abel responent per carta a la seva queixa, explicant-li el motiu pel qual no es fabriquen aquestes lletres i convidant-lo a visitar la fàbrica. Però els bloggers segueixen parlant del tema i els mitjans de comunicació seguien fent eco del fenomen.

El cas és que el Departament de Màrqueting de Pastas Gallo es posa a treballar i conscient de la poderosa importància de les reaccions en cadena de la web, decideix agafar el toro per les banyes i incorporar als paquets de sopa les lletres U, W i Ñ, a més d’altres incorporacions. Al cap de tres mesos, el Departament de Comunicació torna a posar-se en contacte amb l’Abel per informar-lo que ja tenen els nous motlles d’aquestes lletres. La sorpresa de l’Abel al comprar el nou paquet de Sopa de Lletres va ser adonar-se que no només havien incoporat la U, la W i la Ñ, sinó també la @ i la Ç tan apreciada pels catalanoparlants.

Així que ens trobem davant d’un altre exemple del poder que té internet: una empresa ha hagut de canviar les seves estratègies i al seu procés de producció per poder satisfer a un únic client (tot i que després en van ser molts) per una cosa tant simple com unes lletres fetes de pasta que porten en el mercat molts anys i que mai ningú abans s’havia queixat.

Tot i que algú podria pensar que es tracta d’una creativa campanya de màrqueting viral, considero que l’autor de tot això no menteix quant diu que es tracta d’una iniciativa seva que no sabia que tindria aquesta repercussió. A més, una executiva de l’empresa que va ser entrevistada a la ràdio va negar que es tractés d’una campanya publicitària ja que “De ser así la hubiéramos hecho de cara al invierno que es cuando se come sopa”, i no al maig del 2007 que és quan va començar tota aquesta història.

Mesos després, val a dir que gràcies a les noves incorporacions de lletres als paquets de Pastas Gallo, l’empresa va poder felicitar el Nadal als seus internautes en varis idiomes:

Per acabar, vull afegir que m’agrada el sentit de l’humor de la responsable de comunicació de Pastas Gallo i com l’empresa ha sapigut portar tot aquest tema. Està clar que les noves incoporacions han beneficiat també a l'empresa i no només als consumidors que ara podran escriure amb totes les lletres.

Algú dubta encara del poder de la xarxa?

Olé per Pastas Gallo:)

Una nova era de plagis gràcies a Internet

Fa temps, van recomenar-me que mirés un vídeo a Youtube d’un jove australià que es passejava per Sydney amb un cartell que cridava molt l’atenció de la gent: “Free Hugs”. Gràcies a Internet i a la força viral d’aquest mitjà, aquest vídeo ha circulat per tot el món desencadenant un moviment social de persones que reparteixen abraçades altruistament. Veiem-lo:



Un temps després, me n’adono que l’operador de telecomunicacions ONO s’anuncia amb un spot que deixo a les vostres mans valorar la semblança amb el vídeo del jove australià. Veiem-lo també:



Sorprenent?

L’anunci de ONO copia literalment no només el concepte del vídeo del jove australià sinó també gran part dels personatges i els fets més significatius que en aquest ocorren. Aquesta polèmica em fa plantejar si el plagi perjudica a l’anunciant, en aquest cas ONO, o si, per al contrari, li suposa una magnífica eina de marketing, amb un boca-orella inclòs, amb l’únic objectiu d’aconseguir el primer pas en qualsevol campanya de publicitat d’una nova marca en el mercat: que el públic objectiu conegui la marca. Per bé o per mal, el cas és que es parla d’ONO. I si analitzem bé la marca, ONO ja fa temps que porta basant el seu marketing promocional en campanyes que provoquin soroll.

Si per contra pensem que, tot i ser un plagi voluntari (ja que tot plagi és plagi perquè s’evidencia que és una idea robada d’algú altre que prèviament l’ha creat) ha estat més que res una ficada de pota de l’empresa anunciant o l’agència, és per plantejar-se canviar de director de marketing, de director de publicitat o d’agència publicitària.

Partint de la base que no és la primera vegada que ONO plagia una idea (trobem altres casos com el de l’empresa XBOX), penso que no es pot ficar la pota tantes vegades, i que, deixant de banda la ètica de convertir una experiència social desinteressada en una eina comercial, l’operador de telecomunicacions ONO ha tornat a provocar un fenomen mediàtic a partir d’un altre fenomen mediàtic i, una vegada més, nascut a Internet.

Sabem bé que tradicionalment els creatius de publicitat s’han inspirat en les grans fonts de cultura per poder captar insights i convertir-los en material generador de significat per a les marques. Moltes escenes de pel·lícula han servit per a realitzar maquetes de spots, moltes tendències pictòriques han permès evolucionar la gràfica i moltes cançons han servit per aportar emoció als missatges comercials. Però amb Internet i concretament, com és el cas, amb Youtube, es generen peces que sintetitzen missatges de forma molt notòria i que aconsegueixen una connexió amb la societat de manera més eficaç que molts anuncis publicitaris. Per això no és d’estranyar aquest afany de moltes marques d’inspirar-se en aquests petits fragments. Segurament aquest només és el principi del que poden arribar a donar de sí aquestes manifestacions culturals.

Sóc partidària de que tots i cadascú de nosaltres ens podem inspirar en una idea, treballar-la, evolucionar-la i després presentar-la, ja que entenc que, en el fons, tots creem basant-nos en allò que ens rodeja, ens els referents que tenim. Però, quina és la línia que defineix si “algo” és plagi? Potser aquest “algo” només ha aprofitat una tècnica, un estil... I aquí podríem entrar a parlar dels Creative Commons, que van inventar-se en part per aquest esperit col·laboratiu de: agafa la meva idea, transforma-la, utilitza-la, però fes-ho amb el respecte que mereix. Penso que aquesta és, precisament, la clau: el respecte sobre la creació i el creador.

Però en aquest cas d’ONO estem parlant d’una campanya de publicitat que movia, segurament, un gran pressupost. Per això, i partint de la base que entenem que la creació és un dels pilars indispensables d’una agència de publicitat i per suposat d’un creatiu, em plantejo com aquests poden viure amb el pes d’haver-se quedat amb aquest “algo” que no era seu, vendre’l com a tal, i a més, en la seva totalitat, ja que estem parlant que s’ha copiat el concepte i la realització.

Entrant en l’àmbit de la moralitat, aquí em veig pràcticament obligada a plantejar-me on són, en aquest cas, els valors com l’autenticitat o l’honestedat. Uns valors que, en un mercat cada vegada més transparent i interconnectat, es posaran cada cop més sobre la taula.

20minutos: primer diari del món amb llicència copyleft

Però... què és ben bé això del copyleft?

Llegint un article que va publicar Eduardo Manchón en el seu blog personal alzado.org he trobat informació interessant sobre els avantatges i el funcionament del copyleft que ens servirà per entendre una mica més aquest concepte. El copyleft és un tipus de llicència per a documents que permet la seva reproducció lliure alhora que garantitza a l’autor el reconeixement i prestigi de la seva autoria. L’objectiu d’aquesta llicència és que els textos es difonguin el màxim possible permetent-ne la lliure reproducció però establint clarament l’autor original del text i especificant les modificacions del document original. La idea que hi ha darrere del copyleft és que el coneixement com a tal no pertany a ningú; qualsevol coneixement ve d’altres coneixements anteriors i és una còpia d’altres idees en major o menor mesura.

Tenint en compte que per a la majoria d’autors allò realment important per a augmentar el seu prestigi és que la seva obra arribi al màxim nombre de persones, veiem clar que el copyleft és un avantatge per als autors desconeguts, ja que el copyright els suposa una barrera per arribar al seu públic.

Però que una obra arribi al màxim nombre de persones lliurement no vol dir que aquesta sigui gratuïta. El copyleft es limita a establir la llibertat de reproducció del contingut i per tant, es pot cobrar per continguts copyleft i pot fer-ho tant l’autor original com d’altres que l’han modificat. I qui l’adquireix, pot seguir copiant-lo tantes vegades com vulgui.

Però a l’hora de fer còpies ens podem trobar davant la violació de la llicència quan una persona s’atribueix l’autoria d’un contingut copyleft sense anomenar a l’autor original. Un exemple de violació seria aquest mateix article: si enlloc de citar la font hagués dit que l’he escrit jo, ens trobaríem davant d’un cas de violació de copyleft. Tot i així, les violacions són fàcils de detectar ja que si el fals autor obté prestigi i notorietat serà descobert i, si no l’obté, encara que sigui descobert no causarà cap perjudici.

Dit això, podem entendre què vol dir que un diari com el 20minutos tingui llicència copyleft. I és que 20minutos ha assumit la llicència Creative Commons que estableix el mecanisme per a utilitzar els continguts del diari i és un dels principals defensors d’aquest sistema de cessió dels drets d’autors del lectors, el copyleft.

A més, 20minutos va participar l’any 2005 en unes Jornades de Copyright en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona com a primer diari del món que deixa que els seus lectors utilitzin, manipulin i reprodueixin els continguts del diari gratuïtament. El director adjunt de 20minutos, Enric Sierra, i l’ex responsable del diari i creador de la primera llicència copyleft, Pepe Cervera, van defensar en aquestes jornades l’opció de poder oferir gratis els drets d’autor finançant-se únicament amb la publicitat i sense cobrar res als lectors.

Xarxes socials: el boca-orella online

Cap a l’any 2001 i 2002 comencen a sorgir les primeres pàgines web que fomenten xarxes d’amics. Al 2003 es fan populars llocs tals com Friendster, Tribe i Myspace. Ràpidament algunes empreses ingressen en xarxes socials, Google llença Orkut al 2004 i es crea Yahoo 360º al 2005. El funcionament comença quan una vegada muntat el suport tècnic, un grup d’iniciadors conviden a amics i coneguts a formar part de la xarxa social; cada membre nou pot portar nous membres i així successivament fins que el creixement d’una xarxa social es pot anar multiplicant d’una forma impressionant. El vídeo que mostro a continuació representa perfectament això que acabo d’explicar:



I aquí és on les xarxes socials es transformen en un negoci interessant. Un bon exemple d’això és Facebook, una xarxa social enfocada a estudiants, molt similar al Myspace, amb milions d’usuaris registrats i on hi trobem una important inversió publicitària per part de Microsoft. Però també en trobem d’altres com Networking Activo, Neurona, Tuenti, eConozco, Cielo, Dejaboo.net, Qdamos, Festuc.com, Spaniards, Linkara, Gazzag, Gentenoble... cada una basada en una temàtica diferent. I és en aquestes xarxes socials on la connexió entre gent, el diàleg, la interactivitat, l’intercanvi... hi juguen un paper molt important, ja que les xarxes socials són formes d’interacció social que involucren a conjunts de persones que s’identifiquen amb les mateixes necessitats i s’organitzen per a potenciar els seus recursos. Aquest fet és, doncs, de crucial importància per a la publicitat que pot veure en aquestes xarxes socials un camí de retorn a l’antic boca-orella, transformat en l’actualitat però, en un boca-orella online.

Aquest boca-orella online pot ser un bon complement a la publicitat tradicional, ja que tenint en compte que impactar al consumidor és cada vegada més difícil i costós, aparèixer en una conversa com a marca recomanada entre persones que estan en contacte en la xarxa pot influir cada vegada més en la decisió de compra de cadascú. I no cal parlar de pressupostos ja que evidentment les empreses veurien reduïts els seus costos d’inversió en comunicació.

Anys enrere, parlar de l’ús dels diferents productes i les diferents marques formava part de converses al passadís que no arribaven més enllà. En l’actualitat, en canvi, internet i els blogs han facilitat l’intercanvi d’informació en un món hiperconnectat. I anys enrere ja molts professionals de la publicitat estaven d’acord, com diu Paul Beelen en el seu llibre Publicidad 2.0, en que “la mejor forma de publicidad es la publicidad boca a boca. Oir un comentario positivo sobre un producto o un servicio, sigue siendo más efectivo que un comercial o un buen aviso de prensa, sobretodo si ese comentario viene de alguien cercano y de confianza. Así también, los malos comentarios a menudo hacen más daño a un marca de lo que la publicidad puede compensar." Així doncs, les xarxes socials són un exemple més del que anomenem el pas d’un model asimètric de comunicació al mercat com a conversa, on els consumidors poden donar la seva opinió sobre les marques a la resta de consumidors.

San Inspirational 2008

Tal i com ja vaig comentar la setmana passada, avui toca parlar del festival de publicitat interactiva que presenta la IAB i que ha batejat, en aquesta segona edició, com a “San Inspirational”.

“San Inspirational” es presenta amb un esperit innovador i transgressor, tant per la seva estructura com pel seu contingut i pretén convertir-se de nou amb el festival més innovador del mercat publicitari. Per aquest motiu, la IAB convertirà el Convento de Boadilla de Madrid en un espai de reflexió i motivació per tots els assistents que podran descobrir l’origen de la inspiració dels millors projectes de l’any. Com veieu, es tracta de picar l’ullet a la comunitat eclesiàstica, ja que entre publicitaris es parla d’inspiració divina o gurús il·luminats quan de cop apareix la “big idea”. Aquest és, doncs, el motiu pel qual el festival es porta a terme en un convent.

Aquest any la direcció del festival estarà a càrrec d’Enrique Lara, anomenat recentment vice-president de l’associació. S’incorporaran tres tipus de continguts: Conferències Plenàries, Workshops i la Sala de Projeccions. Els premis, set en total, reconeixeran els millors projectes interactius de l’any i els resultats es donaran a conèixer a través de muntatges audiovisuals per tal d’insistir en la importància de la nova era digital.

Les entrades, i aquí és on volia arribar jo, tenen diferents preus per a associats, col·laboradors i no associats. En el nostre cas, com a estudiants que som, una entrada per a assistir al festival els dies 26 i 27 novembre ens costaria 244€. Considero que ens tornem a trobar en aquell punt, del que ja en feia crítica en el primer post, d’enormes contradiccions en el nostre sector.

La nostra generació és la més vinculada al món d’Internet, la que dedica més hores a navegar per la xarxa i, pràcticament, la que està més al dia de les noves incorporacions. La nostra generació és, segurament, la que més apostarà per descobrir noves formes d’arribar als diferents públics objectius a través d’Internet, la que més apostarà per la interactivitat en un món digital on els mitjans convencionals i la publicitat tradicional cada vegada cauen més en decadència i desús. Si nosaltres som “la” generació se’ns hauria de posar més a l’abast el poder començar a mamar què s’està fent a hores d’ara en comunicació interactiva, per on van els fils, com s’està treballant, quins projectes estan triomfant... i amb una entrada de 244€ està clar que no se’ns posen facilitats, ja que molts pocs s’ho podran permetre.

Se’m fa estrany veure que en un sector com el de la comunicació en el que el coneixement de tot allò que ens envolta és crucial per al desenvolupament de bones campanyes sigui dels més tancats.

Tot i la meva sorpresa davant d’aquest fet, espero que el festival sigui tot un èxit i que les agències que hi assisteixin puguin ensenyar-nos, el dia de demà, tot allò que a hores d’ara ja es respira en termes de publicitat interactiva.

OhmyNews i el periodisme ciutadà/participatiu

Ohmynews.com és el mitjà digital més consultat a Corea del Sur gràcies a que bona part dels articles que es publiquen en aquest peculiar diari són enviats pels propis lectors, que poden arribar a cobrar pel seu treball si aquest es publica en portada. Oh Yeon Ho és el fundador d’aquesta iniciativa i pare del ciutadà/periodista.

Ens trobem davant d’un “Periodisme ciutadà” o també anomenat “Periodisme Participatiu” que permet que totes les persones, independentment del seu status social i professió, puguin exercir, escriure i publicar notícies, reportatges i entrevistes en diversos àmbits.

En una entrevista realitzada a Oh Yeon Ho pel diari El País ens explica: “Empecé ha trabajar como periodista en 1988 y trabajé en una revista mensual, entonces he sufrido que a los periodistas de grandes periódicos se les daba un trato mejor que a los periodistas de pequeñas empresas. Quise crear una cultura periodística donde, al margen del medio al que perteneciera, se le diera el trato por su trabajo. Creé el eslogan de que todo ciudadano es periodista en 1989 y en 2000 creé OhmyNews”.

OhmyNews, que podríem qualificar-lo com el mitjà informatiu més descentralitzat del planeta, és un dels 15 llocs més populars i visitats del seu país. Pel que fa al funcionament del diari, Oh Yeon Ho explica que a jornada completa treballen 70 persones, de les quals 53 són periodistes: “La diferencia con los otros periódicos es que tenemos una sección que llamamos "periodistas-guerrilla” que son las personas que se ocupan de controlar a los periodistas-ciudadanos”. Només un 20% dels continguts està elaborat pels periodistes en plantilla i es calcula que cada dia reben unes 10.000 contribucions enviades pel públic més fidel, fet que provoca que la feina dura sigui ocupar-se de comprovar amb objectivitat i precisió els articles.

Segons Oh Yeon Ho "la cultura profesional de la información ha erosionado gravemente nuestro periodismo y nuestra intención es revitalizarlo. Desde el principio, sin demasiado dinero, decidí utilizar Internet, que ha hecho posible esta estrategia de guerrilla".

Considero que aquesta iniciativa portada a terme per Oh Yeon Ho és vital per a comprendre noves formes de relació amb la informació, ja que el lector ja no només participa en fòrums sinó que pot escriure articles i donar la seva visió d’allò que succeeix al seu entorn. Aquest fenomen periodístic és possible gràcies a internet que ha revolucionat completament la visió tradicional que es tenia de les comunicacions. Per a més informació sobre el diari OhmyNews podeu consultar dues entrevistes realitzades al seu fundador, Oh Yean Ho, tant al diari El Mundo:
www.elmundo.es/encuentros/invitados/2005/03/1479
com al diari El País:
www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?encuentro=1499&k=Oh_Yeon_Ho

Interactive Advertising Bureau

La IAB és la representació mundial del màrqueting i la publicitat interactiva i està present en 21 països, entre els quals trobem Canadà, Argentina, Australia, França, Grècia, República Txeca... La IAB-Spain neix l'any 2001 agrupant en una única Associació els principals actors que formen el sector interactiu (portals, agències de mitjans, agències creatives, consultores, agències de màrqueting relacional...).

El seu objectiu és fomentar el creixement de les inversions en màrqueting i publicitat interactiva a Espanya; dignificar i prestigiar el mitjà interactiu i fomentar el valor que té; impulsar l'activitat de les empreses associades, etc.

La IAB ofereix diverses activitats i serveis com la formació d'anunciants i associats, serveis online, consultes legals, relacions internacionals, lobby... I el seus projectes de futur van encaminats, per una banda, a donar continuïtat al Màster de Publicitat Interactiva IAB-UCM, i per altra banda, repetir l'experiència del passat any amb el Festival IAB, festival de publicitat interactiva que mostra als anunciants i al sector publicitari en general el potencial dels mitjans interactius.

Per a més informació sobre la Interactive Advertising Bureau, podeu consultar la pàgina web http://www.iabspain.net/index.php.

Per aquells que estigueu interessats en seguir els vostres estudis en el camp de la publicitat interactiva, aquí teniu un fullet informatiu en format pdf sobre el Màster de la IAB-UCM:
http://www.ucm.es/info/csegae/informacion/pdf/PUBLICIDAD%20INTERACTIVA.pdf.

En la pròxima actualització, parlaré sobre el Festival IAB "San Inspirational 2008" que es portarà a terme els dies 26 i 27 de novembre.

Televisió interactiva

Quan parlem de televisió interactiva, el terme interactiu respon, en realitat, a un objectiu general de dotar al sistema televisiu d’alguna forma d’interactivitat. Aquesta interactivitat s’ha materialitzat en un número relativament ampli de projectes de procedència, característiques i èxits diversos.

Si fem una ràpida retrospectiva, el primer format interactiu en la ficció va ser fruit d’un experiment de la CBS l’any 1953, als Estats Units. Es tractava d’un programa infantil de dibuixos animats “Winky Dink and You” on mitjançant la compra d’un kit format per plàstics transparents i rotuladors, el nens podien “ajudar” al personatge Winky i al seu gos Woofer a superar innumerables obstacles dibuixant en aquests plàstics que es col·locaven a sobre la pantalla del televisor. Per exemple, si en Winky Dink tenia que creuar un riu, el nen dibuixava un pont en el plàstic per tal que el personatge passés per sobre d’ell.

No obstant, el primer projecte de gran envergadura va ser el que van posar en marxa Warner Communications i Anax Cable, anomenat QUBE, a Estats units (Ohio), l’any 1977. El QUBE oferia la possibilitat de transmetre per cable sistemes interactius com el pagament per pel·lícules o votacions on line, però va fracassar estrepitosament entre altres coses perquè només el 20% dels abonats van utilitzar les possibilitats interactives. El sistema QUBE oferia molts canals especialitzats, com un canal per a nens o un canal de música en el qual els espectadors podien votar per les seves cançons preferides.

Els vuitanta van ser els anys del desenvolupament del videotext. Tot i que la majoria de projectes van fracassar, es van posar les bases per al desenvolupament de nous. Als anys noranta va sorgir, a Florida, el Full Service Network que incloïa serveis interactius com fer la compra, accedir a les noticies, jocs, vídeos a la carta... En els últims anys de la dècada dels noranta es produeix una emergència de l’oferta interactiva d’Internet, que proveeix serveis interactius de televisió de forma més simple i econòmica.

I amb el desenvolupament i l’evolució d’Internet i la xarxa comencen a sorgir denúncies en contra del caràcter eminentment passiu de la recepció en la televisió; denúncies que no són noves en sí mateixes però que estan sorgint en els últims anys amb una força desmesurada estimulada pels nous hàbits de consum sorgits com a conseqüència de l’ús creixent d’Internet. És com si de cop el discurs televisiu s’hagués tornat insuportablement passiu i veure el telenotícies de les 9 a les 9 impliqués estar sotmès a la tirania de la programació. No deixa de sorprendre, però, que les acusacions més dures contra la passivitat de la televisió apareguin precisament ara, en un moment en què el cable i les plataformes digitals disposen de la oferta de programació més àmplia de la seva història; en un moment, també, en el què la participació (via telèfon, correu electrònic, missatges...) dels telespectadors és més alta que mai; un moment en el què els temes locals i la “gent normal” poden convertir-se en protagonistes del mitjà amb major facilitat que en qualsevol altre període anterior.

És evident que amb l’existència d’un sector de la població (especialment joves i adolescents) on el seu interès per la navegació a Internet és cada vegada major comporta una deriva potencial de telespectadors que al/s nou/s mitja/ns els interessa captar sens dubte. Tot i així, ens trobem amb generacions educades en la comoditat de la unidireccionalitat i que davant de l’ús parcialment caòtic i excessivament esforçat que requereix la xarxa, prefereixen la televisió amb la seva oferta de canals tradicional o la televisió interactiva digital pensada, sobretot, per a telespectadors que prefereixen disposar d’un cert grau de control sobre la oferta disponible, com per exemple el pay per view, jocs o altres similars.

Així que, arribats a aquest punt, podem pensar que la consolidació d’un nou mitjà com Internet no provocarà la mort immediata d’altres mitjans tradicionals com la televisió, sinó que més aviat serà el motor d’una nova reestructuració en les relacions establertes entre els mitjans ja existents.

De moment sembla que així sigui.

Però ja ho veurem.

Qui són els professionals del nou model interactiu?

A dia d’avui, estic convençuda que aproximadament el 90% de les llars d’aquest país ja tenen un ordinador connectat a la xarxa amb ADSL i utilitzen Internet com un sistema de comunicació més. Per aquest motiu, segur que molts anunciants, per no dir tots, veuen Internet com un gran nínxol de mercat amb constants oportunitats comunicacionals noves que obliguen a les seves marques a reinventar a diari la forma que tenen d’aparèixer a Internet. Si això és així, és evident que en les agències de publicitat existirà una allau de demanda de continguts audiovisuals per part dels clients i que per tant, es farà necessari un professional expert en publicitat i comunicació corporativa en aquest mitjà interactiu. Però, arribats a aquest punt, què passa?

Segons el meu modest punt de vista, les noves tecnologies avancen molt més de pressa que la societat en general i jo, com a estudiant de Publicitat i Relacions Públiques, me n’adono que les universitats no poden adaptar-se al mercat, fet que provoca que els llicenciats en publicitat i màrketing que cada any surten de les universitats entrin al mercat laboral sense els coneixements necessaris que en aquells moments s’estan demandant. Estic convençuda que el sector ja ha renunciat a trobar professionals del nou model interactiu en les universitats i que és freqüent que els que entren a treballar en aquestes empreses siguin professionals autodidactes formats en escoles tecnològiques o de disseny que, per la seva banda, han completat la seva formació amb cursos alternatius. Sinó és que són directament autodidactes.

Considero que, actualment, els perfils professionals demandats no coincideixen exactament amb els tradicionals i que ens trobem davant d’una necessitat urgent de formació de nous professionals de l’agència interactiva. Què hem de fer, doncs, per adaptar-nos a un mercat que cada vegada més demanda especialistes?