Fa temps, van recomenar-me que mirés un vídeo a Youtube d’un jove australià que es passejava per Sydney amb un cartell que cridava molt l’atenció de la gent: “Free Hugs”. Gràcies a Internet i a la força viral d’aquest mitjà, aquest vídeo ha circulat per tot el món desencadenant un moviment social de persones que reparteixen abraçades altruistament. Veiem-lo:
Un temps després, me n’adono que l’operador de telecomunicacions ONO s’anuncia amb un spot que deixo a les vostres mans valorar la semblança amb el vídeo del jove australià. Veiem-lo també:
Sorprenent?
L’anunci de ONO copia literalment no només el concepte del vídeo del jove australià sinó també gran part dels personatges i els fets més significatius que en aquest ocorren. Aquesta polèmica em fa plantejar si el plagi perjudica a l’anunciant, en aquest cas ONO, o si, per al contrari, li suposa una magnífica eina de marketing, amb un boca-orella inclòs, amb l’únic objectiu d’aconseguir el primer pas en qualsevol campanya de publicitat d’una nova marca en el mercat: que el públic objectiu conegui la marca. Per bé o per mal, el cas és que es parla d’ONO. I si analitzem bé la marca, ONO ja fa temps que porta basant el seu marketing promocional en campanyes que provoquin soroll.
Si per contra pensem que, tot i ser un plagi voluntari (ja que tot plagi és plagi perquè s’evidencia que és una idea robada d’algú altre que prèviament l’ha creat) ha estat més que res una ficada de pota de l’empresa anunciant o l’agència, és per plantejar-se canviar de director de marketing, de director de publicitat o d’agència publicitària.
Partint de la base que no és la primera vegada que ONO plagia una idea (trobem altres casos com el de l’empresa XBOX), penso que no es pot ficar la pota tantes vegades, i que, deixant de banda la ètica de convertir una experiència social desinteressada en una eina comercial, l’operador de telecomunicacions ONO ha tornat a provocar un fenomen mediàtic a partir d’un altre fenomen mediàtic i, una vegada més, nascut a Internet.
Sabem bé que tradicionalment els creatius de publicitat s’han inspirat en les grans fonts de cultura per poder captar insights i convertir-los en material generador de significat per a les marques. Moltes escenes de pel·lícula han servit per a realitzar maquetes de spots, moltes tendències pictòriques han permès evolucionar la gràfica i moltes cançons han servit per aportar emoció als missatges comercials. Però amb Internet i concretament, com és el cas, amb Youtube, es generen peces que sintetitzen missatges de forma molt notòria i que aconsegueixen una connexió amb la societat de manera més eficaç que molts anuncis publicitaris. Per això no és d’estranyar aquest afany de moltes marques d’inspirar-se en aquests petits fragments. Segurament aquest només és el principi del que poden arribar a donar de sí aquestes manifestacions culturals.
Sóc partidària de que tots i cadascú de nosaltres ens podem inspirar en una idea, treballar-la, evolucionar-la i després presentar-la, ja que entenc que, en el fons, tots creem basant-nos en allò que ens rodeja, ens els referents que tenim. Però, quina és la línia que defineix si “algo” és plagi? Potser aquest “algo” només ha aprofitat una tècnica, un estil... I aquí podríem entrar a parlar dels Creative Commons, que van inventar-se en part per aquest esperit col·laboratiu de: agafa la meva idea, transforma-la, utilitza-la, però fes-ho amb el respecte que mereix. Penso que aquesta és, precisament, la clau: el respecte sobre la creació i el creador.
Però en aquest cas d’ONO estem parlant d’una campanya de publicitat que movia, segurament, un gran pressupost. Per això, i partint de la base que entenem que la creació és un dels pilars indispensables d’una agència de publicitat i per suposat d’un creatiu, em plantejo com aquests poden viure amb el pes d’haver-se quedat amb aquest “algo” que no era seu, vendre’l com a tal, i a més, en la seva totalitat, ja que estem parlant que s’ha copiat el concepte i la realització.
Entrant en l’àmbit de la moralitat, aquí em veig pràcticament obligada a plantejar-me on són, en aquest cas, els valors com l’autenticitat o l’honestedat. Uns valors que, en un mercat cada vegada més transparent i interconnectat, es posaran cada cop més sobre la taula.
Un temps després, me n’adono que l’operador de telecomunicacions ONO s’anuncia amb un spot que deixo a les vostres mans valorar la semblança amb el vídeo del jove australià. Veiem-lo també:
Sorprenent?
L’anunci de ONO copia literalment no només el concepte del vídeo del jove australià sinó també gran part dels personatges i els fets més significatius que en aquest ocorren. Aquesta polèmica em fa plantejar si el plagi perjudica a l’anunciant, en aquest cas ONO, o si, per al contrari, li suposa una magnífica eina de marketing, amb un boca-orella inclòs, amb l’únic objectiu d’aconseguir el primer pas en qualsevol campanya de publicitat d’una nova marca en el mercat: que el públic objectiu conegui la marca. Per bé o per mal, el cas és que es parla d’ONO. I si analitzem bé la marca, ONO ja fa temps que porta basant el seu marketing promocional en campanyes que provoquin soroll.
Si per contra pensem que, tot i ser un plagi voluntari (ja que tot plagi és plagi perquè s’evidencia que és una idea robada d’algú altre que prèviament l’ha creat) ha estat més que res una ficada de pota de l’empresa anunciant o l’agència, és per plantejar-se canviar de director de marketing, de director de publicitat o d’agència publicitària.
Partint de la base que no és la primera vegada que ONO plagia una idea (trobem altres casos com el de l’empresa XBOX), penso que no es pot ficar la pota tantes vegades, i que, deixant de banda la ètica de convertir una experiència social desinteressada en una eina comercial, l’operador de telecomunicacions ONO ha tornat a provocar un fenomen mediàtic a partir d’un altre fenomen mediàtic i, una vegada més, nascut a Internet.
Sabem bé que tradicionalment els creatius de publicitat s’han inspirat en les grans fonts de cultura per poder captar insights i convertir-los en material generador de significat per a les marques. Moltes escenes de pel·lícula han servit per a realitzar maquetes de spots, moltes tendències pictòriques han permès evolucionar la gràfica i moltes cançons han servit per aportar emoció als missatges comercials. Però amb Internet i concretament, com és el cas, amb Youtube, es generen peces que sintetitzen missatges de forma molt notòria i que aconsegueixen una connexió amb la societat de manera més eficaç que molts anuncis publicitaris. Per això no és d’estranyar aquest afany de moltes marques d’inspirar-se en aquests petits fragments. Segurament aquest només és el principi del que poden arribar a donar de sí aquestes manifestacions culturals.
Sóc partidària de que tots i cadascú de nosaltres ens podem inspirar en una idea, treballar-la, evolucionar-la i després presentar-la, ja que entenc que, en el fons, tots creem basant-nos en allò que ens rodeja, ens els referents que tenim. Però, quina és la línia que defineix si “algo” és plagi? Potser aquest “algo” només ha aprofitat una tècnica, un estil... I aquí podríem entrar a parlar dels Creative Commons, que van inventar-se en part per aquest esperit col·laboratiu de: agafa la meva idea, transforma-la, utilitza-la, però fes-ho amb el respecte que mereix. Penso que aquesta és, precisament, la clau: el respecte sobre la creació i el creador.
Però en aquest cas d’ONO estem parlant d’una campanya de publicitat que movia, segurament, un gran pressupost. Per això, i partint de la base que entenem que la creació és un dels pilars indispensables d’una agència de publicitat i per suposat d’un creatiu, em plantejo com aquests poden viure amb el pes d’haver-se quedat amb aquest “algo” que no era seu, vendre’l com a tal, i a més, en la seva totalitat, ja que estem parlant que s’ha copiat el concepte i la realització.
Entrant en l’àmbit de la moralitat, aquí em veig pràcticament obligada a plantejar-me on són, en aquest cas, els valors com l’autenticitat o l’honestedat. Uns valors que, en un mercat cada vegada més transparent i interconnectat, es posaran cada cop més sobre la taula.
No hay comentarios:
Publicar un comentario