Quan parlem de televisió interactiva, el terme interactiu respon, en realitat, a un objectiu general de dotar al sistema televisiu d’alguna forma d’interactivitat. Aquesta interactivitat s’ha materialitzat en un número relativament ampli de projectes de procedència, característiques i èxits diversos.
Si fem una ràpida retrospectiva, el primer format interactiu en la ficció va ser fruit d’un experiment de la CBS l’any 1953, als Estats Units. Es tractava d’un programa infantil de dibuixos animats “Winky Dink and You” on mitjançant la compra d’un kit format per plàstics transparents i rotuladors, el nens podien “ajudar” al personatge Winky i al seu gos Woofer a superar innumerables obstacles dibuixant en aquests plàstics que es col·locaven a sobre la pantalla del televisor. Per exemple, si en Winky Dink tenia que creuar un riu, el nen dibuixava un pont en el plàstic per tal que el personatge passés per sobre d’ell.
No obstant, el primer projecte de gran envergadura va ser el que van posar en marxa Warner Communications i Anax Cable, anomenat QUBE, a Estats units (Ohio), l’any 1977. El QUBE oferia la possibilitat de transmetre per cable sistemes interactius com el pagament per pel·lícules o votacions on line, però va fracassar estrepitosament entre altres coses perquè només el 20% dels abonats van utilitzar les possibilitats interactives. El sistema QUBE oferia molts canals especialitzats, com un canal per a nens o un canal de música en el qual els espectadors podien votar per les seves cançons preferides.
Els vuitanta van ser els anys del desenvolupament del videotext. Tot i que la majoria de projectes van fracassar, es van posar les bases per al desenvolupament de nous. Als anys noranta va sorgir, a Florida, el Full Service Network que incloïa serveis interactius com fer la compra, accedir a les noticies, jocs, vídeos a la carta... En els últims anys de la dècada dels noranta es produeix una emergència de l’oferta interactiva d’Internet, que proveeix serveis interactius de televisió de forma més simple i econòmica.
I amb el desenvolupament i l’evolució d’Internet i la xarxa comencen a sorgir denúncies en contra del caràcter eminentment passiu de la recepció en la televisió; denúncies que no són noves en sí mateixes però que estan sorgint en els últims anys amb una força desmesurada estimulada pels nous hàbits de consum sorgits com a conseqüència de l’ús creixent d’Internet. És com si de cop el discurs televisiu s’hagués tornat insuportablement passiu i veure el telenotícies de les 9 a les 9 impliqués estar sotmès a la tirania de la programació. No deixa de sorprendre, però, que les acusacions més dures contra la passivitat de la televisió apareguin precisament ara, en un moment en què el cable i les plataformes digitals disposen de la oferta de programació més àmplia de la seva història; en un moment, també, en el què la participació (via telèfon, correu electrònic, missatges...) dels telespectadors és més alta que mai; un moment en el què els temes locals i la “gent normal” poden convertir-se en protagonistes del mitjà amb major facilitat que en qualsevol altre període anterior.
És evident que amb l’existència d’un sector de la població (especialment joves i adolescents) on el seu interès per la navegació a Internet és cada vegada major comporta una deriva potencial de telespectadors que al/s nou/s mitja/ns els interessa captar sens dubte. Tot i així, ens trobem amb generacions educades en la comoditat de la unidireccionalitat i que davant de l’ús parcialment caòtic i excessivament esforçat que requereix la xarxa, prefereixen la televisió amb la seva oferta de canals tradicional o la televisió interactiva digital pensada, sobretot, per a telespectadors que prefereixen disposar d’un cert grau de control sobre la oferta disponible, com per exemple el pay per view, jocs o altres similars.
Així que, arribats a aquest punt, podem pensar que la consolidació d’un nou mitjà com Internet no provocarà la mort immediata d’altres mitjans tradicionals com la televisió, sinó que més aviat serà el motor d’una nova reestructuració en les relacions establertes entre els mitjans ja existents.
De moment sembla que així sigui.
Però ja ho veurem.
Si fem una ràpida retrospectiva, el primer format interactiu en la ficció va ser fruit d’un experiment de la CBS l’any 1953, als Estats Units. Es tractava d’un programa infantil de dibuixos animats “Winky Dink and You” on mitjançant la compra d’un kit format per plàstics transparents i rotuladors, el nens podien “ajudar” al personatge Winky i al seu gos Woofer a superar innumerables obstacles dibuixant en aquests plàstics que es col·locaven a sobre la pantalla del televisor. Per exemple, si en Winky Dink tenia que creuar un riu, el nen dibuixava un pont en el plàstic per tal que el personatge passés per sobre d’ell.
No obstant, el primer projecte de gran envergadura va ser el que van posar en marxa Warner Communications i Anax Cable, anomenat QUBE, a Estats units (Ohio), l’any 1977. El QUBE oferia la possibilitat de transmetre per cable sistemes interactius com el pagament per pel·lícules o votacions on line, però va fracassar estrepitosament entre altres coses perquè només el 20% dels abonats van utilitzar les possibilitats interactives. El sistema QUBE oferia molts canals especialitzats, com un canal per a nens o un canal de música en el qual els espectadors podien votar per les seves cançons preferides.
Els vuitanta van ser els anys del desenvolupament del videotext. Tot i que la majoria de projectes van fracassar, es van posar les bases per al desenvolupament de nous. Als anys noranta va sorgir, a Florida, el Full Service Network que incloïa serveis interactius com fer la compra, accedir a les noticies, jocs, vídeos a la carta... En els últims anys de la dècada dels noranta es produeix una emergència de l’oferta interactiva d’Internet, que proveeix serveis interactius de televisió de forma més simple i econòmica.
I amb el desenvolupament i l’evolució d’Internet i la xarxa comencen a sorgir denúncies en contra del caràcter eminentment passiu de la recepció en la televisió; denúncies que no són noves en sí mateixes però que estan sorgint en els últims anys amb una força desmesurada estimulada pels nous hàbits de consum sorgits com a conseqüència de l’ús creixent d’Internet. És com si de cop el discurs televisiu s’hagués tornat insuportablement passiu i veure el telenotícies de les 9 a les 9 impliqués estar sotmès a la tirania de la programació. No deixa de sorprendre, però, que les acusacions més dures contra la passivitat de la televisió apareguin precisament ara, en un moment en què el cable i les plataformes digitals disposen de la oferta de programació més àmplia de la seva història; en un moment, també, en el què la participació (via telèfon, correu electrònic, missatges...) dels telespectadors és més alta que mai; un moment en el què els temes locals i la “gent normal” poden convertir-se en protagonistes del mitjà amb major facilitat que en qualsevol altre període anterior.
És evident que amb l’existència d’un sector de la població (especialment joves i adolescents) on el seu interès per la navegació a Internet és cada vegada major comporta una deriva potencial de telespectadors que al/s nou/s mitja/ns els interessa captar sens dubte. Tot i així, ens trobem amb generacions educades en la comoditat de la unidireccionalitat i que davant de l’ús parcialment caòtic i excessivament esforçat que requereix la xarxa, prefereixen la televisió amb la seva oferta de canals tradicional o la televisió interactiva digital pensada, sobretot, per a telespectadors que prefereixen disposar d’un cert grau de control sobre la oferta disponible, com per exemple el pay per view, jocs o altres similars.
Així que, arribats a aquest punt, podem pensar que la consolidació d’un nou mitjà com Internet no provocarà la mort immediata d’altres mitjans tradicionals com la televisió, sinó que més aviat serà el motor d’una nova reestructuració en les relacions establertes entre els mitjans ja existents.
De moment sembla que així sigui.
Però ja ho veurem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario